una tendencia creixent positiva

Sabeu que? m'acabo d'adonar que la publicació en aquest blog segueix una seqüencia exponencial... així que m'he decidit a escriure un altre entrada per corroborar-ho. Seguint amb aquesta línia, demà toca escriure'n alguna més.

Sabeu que? he decidit canviar de funció. Les exponencials estan molt vistes.

Cost computacional de pinatar les cares d'un poligon (o alga cosa així)

-Tu tros de llondro, t'adones que hem anat a totes les classes, la d'avui és l'ultima, no hem fet cap campana i encara no hem entès res del que ens han estat explicant?

I ja ens tens a tots dos imagina't la gespa del campus arrebossada de mosses a la seva millor edat. Dit i fet, els dos cap a ala gespa. Motxilles en mode coixí per tal de recolzar-nos i a disfrutar del sol de Maig veient com passen les univeristaries.

Deu minuts després que comencin les classes, sols. El Sol rere un núvol i una fred de collons. Ara no recordo si fins hi tot ens va caure un ruixat. El que si puc assegurar és que el problema plantejat i solucionat a classe aquell dia va caure a l'examen a mode de regal. M'agrada pensar que si haguéssim anat a classe tampoc l'haguéssim enganxat. (N'hi va haver molts que eren a classe i tampoc el van veure ni passar, ni ho faran)

Avui, atabalat per una entrega decideixo sortir al carrer, asseure'm al solet i mirar els cotxes passar. (Fins hi tot em permeto de contar els cotxes vermells que veig passar, com feia de petit amb l'avi)

Al final ningú es va morir per no saber resoldre aquell problema.

El vent de west texas...

Perque te pressa aquest mon? Que ens fa por? On fem tard?

Moltes vegades em trobo mirant per la finestra veient com les fulles i les branques es mouen amb el vent. Llavors m'adono que perdo el temps, com sempre. Sort que algunacosa m'atura i em recorda que això és el que trobaré a faltar d'aquest lloc, de la mateixa manera que trobo a faltar el mar picant les roques quan soc lluny de casa.

La feina feta, els objectius complerts, etc... només satifsan el que satisfant. Mirar dançar els arbres costa tant de descriure, tranquilitza tant, és tant ple... que potser estic perdent el temps quan m'oblido de mirar-los.

Perquè avui deu esser un bon dia (encara que no ho sembli)

Per celcebrar no se que... he decidit tornar a fer un post. Suposo que el que celebro és que avui es un mal dia, tant dolent com qualsevol altre. Lesions, dolor, resaca, i un munt de feina que queda per fer i s'acumula encara que es treballin totes les hores del món.

Força, equilibri, valor i seny apunta un dels videos 'ho portem dins' -videografia dels marrecs de sal- on s'intenten copçar el que vol dir ser casteller, el que vol dir ser català. Lluny de casa, com estic, mirar videos d'aquests ajuden a aixecar-se i a mantenir-se tenaç en els quefers encara que no es tinguin resultats. Es molt fàcil combregar quan tot va bé. El que és complicat es mantenir-se ferm i trobar les forces per aguantar quan el castell tremola, quan les cames defalleixen davant del mur, quan no queden pinyons per pujar o quan la feina no aporta resultats que agradin. Pero això ens defineix, nosaltres aguantem cabuts com sempre. Si fa llenya, el tornem a aixecar, quan trobem el mur ens hi pixem i seguim, quan no queden pinyons serrem les dents i pedalem més fort i quan la feina no aporta resultats seguim treballant.

Demà sera un altre dia i seguirem.

Ei, m'he adonat que un dia vaig fer un blog

Doncs això que no recordava que hagués fet un blog per penjar coses. Així que des d'ara mateix començaré a omplir-lo de coses sense sentit com faig amb la meva vida. Espero que us agradi i sinó que us bombin, aneu a llegir a un altre lloc.

Per cert em penso que utilitzaré aquest blog com a instrument per tal de millorar la meva escriptura en qualsevol llengua tret de l'espanyol. (Si algú no se li acudeix el perquè, que s'ho figuri. Però ja l'hi asseguro que no és què no el sàpiga escriure ja que de petitet me'l van ensenyar a l'escola)