No tinc clar que vol dir fer-se gran. Avui, al laboratori, de cua d'ull he vist passar un article que fa servir una companya per intantar solucionar un problema. El problema es el seguent: reconstruir una rajola trancada. A priori no sembla gaire complicat. Escanejes els troços, els poses bé, i... voila. Escanejar els trossos no és cap problema, cameres, lasers, punts 3D, correccions, etc., cap problema en sóm experts. El problema és la segona part. Bona sort li he dit. És tracta d'un problema NP-Complert. Un problema NP-Complert es un problema que no es pot solucionar, però amb certes restriccions com per exmple que el puzle no sigui massa gran, alguna cosa es pot fer.
Aquí ha estat on la seva resposta m'ha afectat. Defet la fatla de resposta. M'ha mirat amb cara desafiant, incredula com si penses: serà tu que no pots solucionar-lo, jo puc fer el que em dongui la gana.
M'ha afectat perquè m'he vist fa deu anys, quan tenia la seva edat, mirant a tothom amb aquesta cara, cara de dir: potser tu no pots, però jo sí que podré; ni t'ho questionis. I això m'ha fet reflexionar. En quin punt he passat de creure que podia trobar solucions a problemes NP-Complerts a questionar-me els conceptes més senzills? Segurament això és creixer però em fa sentir més petit.
De més jove m'atrevia amb Goliath, cap problema. No sempre guanyava la partida evidentment, però no em feia cap por jugar-la i de tant en tant la guanyavem. Quan perdiem ens espolçavem i hi tornavem. Tinc la sensació que espolçada rere espolçada i degut a l'acumulacio de derrotes i frustracions m'he tornat Goliath. Un Goliath espuroguit que sap que David el pot tombar.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment