My answer to Tim Ferris' show feedback petition.

For those who don't know Tim Ferris, I highly recommend his ted talk which made me think that maybe I am not that crazy, or at least, I am not the only one with such craziness. I'll explain my self real quick. At my family, my brother is the sporty guy. A guy who always played nicely soccer and had been successful with it. Well, when I was 16 I heard about something called Ironman triathlon. My thoughts were that I was able to accept the challenge and attempt it, it would become clear: I would be sporty as well or find out that I don't need to. The same happen with academia. I was struggling with the system and I decided to increase the bet. Instead of just finish the bachelor in the expected time, I would rather do this plus commit to finish a PhD. At the end of my PhD while I was struggling through some stuff like any other PhD student I came across Tim Ferris' ted talk and everything just felt in place.

Back to the point, Tim's Ferris show's FEEDBACK. Tim Ferris is interviewing REALLY INTERESTING people and having a friendly chat where he gets advice of. However this last chapter (#6) he read an essay about some thoughts and ask his audience to give feedback on the format. I really liked. However, just after finish the podcast I just went: well all this was quite interesting but WHERE is MY CHAT WITH SOME INTERESTING GUY which otherwise I can't talk to. Because that's my impression with the show I get to friendly participate of an interesting conversation which I find useful for myself with two people who I don't know personally. 

Therefore, MY SUGGESTION. I would fuse both formats. It would be incredible if after the chat when ever he feel like it, Tim can write down his impression of the talk, which are his thoughts, etc. All that in an essay format like chapter 6. In this manner I could compare our own impressions with the ones that he might have. For sure some would be close and others wont be at all.

Anyway I highly recommend the Tim Ferris show podcast. 

http://fourhourworkweek.com/category/the-tim-ferriss-show/

sense tramuntana.

És aquí, de lluny estant, que en veure el vent bufar anyoro les onades.

Quan deixes de ser-hi:

Un cop has marxat, i mirant les dues copes de vi buides al costat de l'ampolla que no hem tingut temps d'acabar-nos, quan la música encara sona, les teves mossegades a la llengua han canviat el seu dolor.

Fer-se gran. Que vol dir fer-se gran? vulgui dir que vulgui dir em penso que no m'agrada gaire.

No tinc clar que vol dir fer-se gran. Avui, al laboratori, de cua d'ull he vist passar un article que fa servir una companya per intantar solucionar un problema. El problema es el seguent: reconstruir una rajola trancada. A priori no sembla gaire complicat. Escanejes els troços, els poses bé, i... voila. Escanejar els trossos no és cap problema, cameres, lasers, punts 3D, correccions, etc., cap problema en sóm experts. El problema és la segona part. Bona sort li he dit. És tracta d'un problema NP-Complert. Un problema NP-Complert es un problema que no es pot solucionar, però amb certes restriccions com per exmple que el puzle no sigui massa gran, alguna cosa es pot fer.

Aquí ha estat on la seva resposta m'ha afectat. Defet la fatla de resposta. M'ha mirat amb cara desafiant, incredula com si penses: serà tu que no pots solucionar-lo, jo puc fer el que em dongui la gana.

M'ha afectat perquè m'he vist fa deu anys, quan tenia la seva edat, mirant a tothom amb aquesta cara, cara de dir: potser tu no pots, però jo sí que podré; ni t'ho questionis. I això m'ha fet reflexionar. En quin punt he passat de creure que podia trobar solucions a problemes NP-Complerts a questionar-me els conceptes més senzills? Segurament això és creixer però em fa sentir més petit.

De més jove m'atrevia amb Goliath, cap problema. No sempre guanyava la partida evidentment, però no em feia cap por jugar-la i de tant en tant la guanyavem. Quan perdiem ens espolçavem i hi tornavem. Tinc la sensació que espolçada rere espolçada i degut a l'acumulacio de derrotes i frustracions m'he tornat Goliath. Un Goliath espuroguit que sap que David el pot tombar.

Tant em fa una pallissa de pluma com una rebequeta de mig temps

Em trobareu guardant-me del fred, cobert de somnis i pors que m'abriguen mentre busco el coratge (que no recordo on l'he deixat) necessari per emprendre'n un camí que sens dubte ja ha començat. Un camí que com sempre, i per no perdre les costums, abordaré tard i faltat de recursos.

Una caixeta on hi poso el teu nom

Encara et tinc oculta al gtalk. Per saber si estàs connectada o no, em cal buscar-te. Em col·loco a la caixeta de cerca i hi vaig escrivint el teu nom fins que només hi quedes tú. Es com un ritual que encara faig. Poc, però ho faig. Sobretot quan tinc ganes de dir-te coses, tot i que després no ho faci. O quan vull escriure't un correu, malgrat no sempre acabi enviant-te les línies que t'he escrit.

Repassant la nostra comunicació, m'adono que segueix una altre exponencial, com tantes coses naturals, com quan et vaig conexier. Però ara l'exponencial és decreixent. En tots els sentits, contingut, freqüència, durada... l'avantatge de les exponencials és que mai són negatives. Ni tant sols arriben a zero. I me n'alegro. Però tenen el problema que acaben assolint un valor que és merament anecdòtic que fa temps hem assolit. I és llavors que m'adono que sempre et trobaré a faltar.

Un d'aquells dies....

Avui es un d'aquells dies, un d'aquells dies que em sento incomprès pel món. El que es suposava que estava bé, el que havien fet els que en saben, funciona de casualitat. I et sents idiota. Et posaries estirat de panxa al terra i ploraries, ploraries fins a l'esgotament esperant un canvi al món. Perquè repartir pinyes encara és més inutil, i no va amb mi. Però quines ganes d'ambdues coses. Suposem que això es la meva manera de posar-me a plorar i que ja he acabat. Ara què?